El cognom Vinco deu de ser d'origen cimbri, sembla haver-se estès a la zona de Verona a partir de Bosco Chiesanuova i després es va multiplicar també en altres municipis com Verona, Grazzana i Pescantina.
No fa referència a cap victòria en concret perquè la paraula de la qual prové el cognom Vinco és vink i significa pinsà. El significat d'aquest sobrenom que després esdevingué un cognom real és òbviament figurat. Quan un home o una dona xiula com un pinsà, en general és perquè estan tranquils, alegres, en pau amb el món. Això és el que hi ha darrere de l'adjectiu vink que s'utilitzava per definir persones jovials, que no es deixaven aterrir per les angoixes i les preocupacions.
Els cimbres són un poble antic d'origen alemany, probablement arribat al segle XII i establert a les muntanyes del nord-est. Entre la Lessinia Veronesa, al Trentino al que ara anomenem Alpe Cimbra i a l'altiplà d'Asiago.
Per què t'estic parlant d'ells? Bé, certament per les precioses i verdes valls on viuen i després perquè formen part d'una de les dotze minories lingüístiques reconegudes a Itàlia.
Els orígens dels cimbres
Sembla que els cimbres eren originàriament colons bavaresos cridats pels senyors feudals imperials per treballar al bosc i que, en la seva llengua, un llenyataire s'anomenava tzimbar. Sents l'assonància? També m'han explicat altres llegendes, segons les quals podrien ser els descendents directes del poble homònim que vivia a Dinamarca que, vençut pel cònsol romà Gaius Marius mentre baixava per la península, s'haurien refugiat als boscos del nord-est. No sé la raó de qui és, però aquesta última és una teoria bastant improbable genèticament, doncs s'ha vist que són molt diferents als danesos.
Costums i tradicions cimbres
S'assemblen als seus més probables avantpassats bavaresos? Sens dubte, s'assemblen en el culte a Sant Llorenç de Llemotges, així com en la iconografia i el llenguatge religiosos, semblants a un dialecte bavarès. En els barris de pedra i en les típiques columnes votives, és a dir, escultures en alt relleu que representen els sants o la Mare de Déu, encara queden nombrosos testimonis arquitectònics de la cultura cimbra. Per entendre i veure més de prop aquesta cultura, us recomano que visiteu alguns municipis cimbres com Erbezzo, Bosco Chiesanuova, Cerro Veronese, Velo Veronese, Roverè Veronese, Badia Calavena, San Mauro di Saline o Selva di Progno. Aquí encara podeu escoltar algunes persones parlar la tàucias garéida, la llengua cimbra, o barrejar paraules címbries amb italià. A més, si us apassiona la història i la lingüística, visiteu el museu Giazza Cimbri, on la llengua i les tradicions sobreviuen gràcies a una comunitat molt compromesa amb la protecció de la seva minoria. Us deixo un proverbi preciós que vaig aprendre allà mateix:
"Bèar khüt de baarot, màchatzich hörtan lieban."
És a dir: "Qui diu la veritat sempre es fa estimar".
Els cimbres, en ser un poble de llenyataires i pagesos, sempre han tractat bé les seves muntanyes, creant una certa harmonia entre l'home i la natura. Amb les seves cases i masos de pedra, aquest és un paisatge que de ben segur us donarà una sensació de tranquil·litat. Per gaudir de les valls incontaminades, la millor manera sens dubte és la bicicleta de muntanya. Una excursió en bicicleta que m'agrada molt (fins i tot amb l'elèctrica!) és el recorregut circular entre els districtes de Roverè Veronese, Velo Veronese i Azzarino.
Cuina cimbra
Anem al meu tema preferit: el menjar! Un plat que vaig provar a la seva zona i que em va agradar molt és el bigoli cimbri. Molts de vosaltres ja coneixereu els bigoli, però no sabeu que la seva forma, semblant als espaguetis grassos i porosos, deriva dels fils imaginaris que les fades (fades címbries) estiraven entre les muntanyes de Lessini per penjar la roba. D'acord, no sé si això és una llegenda per convèncer els nens perquè se'ls mengin, però us asseguro que són tan bons que no ha calgut gaire enrenou per persuadir-me! Tornant a nosaltres, els bigoli cimbri són pasta d'ou amb una salsa de botifarra daurada barrejada amb vi, bolets i nata de cuinar. Un autèntic plaer. Però això no és tot, perquè se serveixen amb un empolsat de ricotta fumada local. Una barreja de sabors forts que us convencerà de voler repetir.
Veronesos il·lustres amb aquest cognom
Entre els veronesos il·lustres amb aquest cognom recordem a Angelo Vinco, nascut l'any 1819 a Cerro Veronese. Va ser sacerdot i missioner, que va fer molta feina a l'Àfrica. I la seva obra va inspirar un jove estudiant de batxillerat, que després esdevingué missioner i sant: Daniel Comboni.
A més, a Verona, a la zona de Borgo Venezia, hi ha una plaça que porta el nom de Libero Vinco, un soldat veronés que va morir al front rus durant la Segona Guerra Mundial.
Ivo Vinco (Bosco Chiesanuova, Itàlia, 8 de novembre de 1927 – Verona, Itàlia, 8 de juny de 2014) fou un baix operístic italià.
Marco Vinco (Verona, 2 febrer 1977) és un baix-baríton i periodista italià, nebot d’Ivo Vinco.
Fonts: textos traduits dels originals en italià de...
